Fa poc, vostè va fer una conferència al Parlament Europeu (Brusel·les) sobre la influència del Fòrum de São Paulo (FSP) a Sud-Amèrica. Breument, com definiria vostè aquesta organització?
Es podria dir que l’FSP és una organització de caràcter supranacional que aglutina els principals partits polítics i organitzacions d’esquerres, i que té com a objectiu principal assolir els seus propòsits geopolítics regionals utilitzant la democràcia com a eina revolucionària. El seu funcionament consisteix en utilitzar l’arquitectura política dels països, siguin o no institucionals, com per exemple les ONGs, amb l’intenció de materialitzar una agenda que es duu a terme al marge dels interessos particulars de cada país.
Però, en aquest context que vostè planteja, quins serien aquests propòsits geopolítics?
Si es consideren les vint economies més importants del món respecte del seu Producte Interior Brut (PIB), veiem que 11 països que se situen a la Conca del Pacífic (Àsia-Pacífic-Amèrica), concentren el 82% del PIB mundial. Només 5 països d’aquelles 20 economies són Europeus (Alemanya, Regne Unit, França, Itàlia i Espanya), i el seu PIB equival al 15% del PIB mundial. Per tant, l’eix del món ha canviat i avui gravita sobre el Pacífic, i la conquesta dels grans espais geogràfics considera avui més important que mai el domini i el control sobre els mars i oceans. En situacions com aquesta, un país com Brasil, que no es troba en cap dels casos prèviament esmentats i que representa a la setena economia del món, avui més que mai ha fet present la necessitat de comptar amb una sortida a l’Oceà Pacífic. A més a més, la seva ex-presidenta, Dilma Rousseff (membre del Partit dels Treballadors, afiliat al FSP), va declarar el desembre de 2013 que “el futur de la regió depèn de la unió dels dos oceans”.
No s’aprecia des de la seva perspectiva un futur molt favorable per a Europa…
No crec que Europa hagi quedat fora d’aquesta situació, però és evident que Europa està essent sotmesa a una situació que, a llarg termini, és insostenible, i que resumeixo en un conjunt de tres situacions profundament vinculades. Per un costat, la assistència a l’Àfrica i el control de l’immigració massiva; d’altra banda, la desvinculació del problema de l’Orient Mitjà per part dels Estats Units –la qual ja s’ha vist amb Obama i que segurament serà continuada per Trump-, que significa que Europa haurà d’encarregar-se d’aquest problema; i finalment, el tercer problema i el més important, és que Europa haurà de fer front al mur artificial que s’ha aixecat amb Rússia.
Des del meu punt de vista, si Europa s’entén amb Rússia, el problema de l’Orient Mitjà es podrà resoldre de manera conjunta i amb naturalitat. El mateix és el cas amb l’assistència a l’Àfrica. És per aquesta raó, que un aliat natural d’Europa és Sud-amèrica, tant pel seu immens llegat cultural, com també la necessitat de Sud-amèrica de tenir un aliat que li permeti no quedar-se exposada a les futures tensions geopolítiques entre els Estats-Units i l’eix Xina-Rússia, i a nivell regional, entre l’Aliança del Pacífic i el Mercosur, havent estat aquest últim fortament influenciat per el Fòrum de São Paulo.
Per què creu vostè que els Estats Units deixaran d’interessar-se per l’Orient Mitjà quan, durant els últims 25 anys, ha tingut el seu exercit a la regió? Només cal fixar-se en el cas de la Guerra d’Iraq.
La resposta és senzilla i és que els Estats Units ja han aconseguit la independència energètica, i per tant ja no necessita importar petroli. És més, tard o d’hora es convertirà en un exportador de cru gràcies al “shale gas” o esquist. També cal tenir en compte el descobriment de sorres bituminoses a Canadà i el cru Brasiler sota els llits marins.
A més a més, tot això fa palès el fenòmen de la continentalització que s’ha portat a terme dins del procés de la globalització, amb el qual adquireixen rellevància les relacions entre continents i/o regions del món per sobre de les relacions entre països, i és per això que el focus d’atenció se centra en la Conca del Pacífic.
Per acabar, de cara al futur, com veu vostè el desenvolupament dels esdeveniments del món durant els pròxims anys?
Sería pretencioso de mi parte señalar qué es lo que va ocurrir, especialmente en una configuración multipolar del poder en el mundo, sin embargo, quiero exponer una idea a través de un ejemplo: si en la antigüedad la fase final de la derrota del enemigo era la conquista del territorio contrario, hoy ha quedado demostrado que ello ya no es necesario como se ha podido apreciar con el desangramiento de Siria. Por lo tanto, las nuevas conquistas bien podría decirse que son imposiciones de hegemonías culturales, donde el territorio a conquistar es el hombre. Es allí donde se libra la batalla y para lo cual el liberalismo junto con el marxismo han logrado una síntesis perfecta en el liberal-socialismo. Dicho esto, esperamos ver en el futuro que la nueva antítesis que plantearan será la lucha a muerte contra los nacionalismos y la identidad de los pueblos. El peligro es que en este caso, si usamos la dialéctica marxista, es que no habrá una síntesis posible.
Seria pretensiós per part meva dir el que passarà, sobretot quan existeix una configuració tant bipolar del poder en el món. Tot i això, vull exposar una idea mitjançant un exemple: Si antigament la fase final de la derrota de l’enemic era la conquesta del seu territori, avui ha quedat demostrat que un esdeveniment com aquest ja no és necessari, com hem pogut veure amb el dessagnament de Síria. Per tant, les noves conquestes podria dir-se que són imposicions d’hegemonies culturals, on el territori a conquerir és l’home. És aquí on es lliura una batalla per la qual el liberalisme i el marxisme s’han fusionat en el liberal-socialisme. Dit això, veurem en un futur que la nova antítesis que plantejaran serà la lluita a mort contra els nacionalismes i la identitat dels pobles. El perill és que, en aquest cas, si utilitzem la dialèctica marxista, no hi haurà una síntesi possible.