EurHope & Polaris, Trieste: resoconto

Trieste, ciutat marcadament italiana, va ser un port dels Habsburg des de 1382 a 1918, porta adriàtica de Mitteleuropa, va gaudir durant molt de temps d’una particular condició federal i de l’estatut de port franc.

Aquesta ciutat, que des de 1945 va estar per gairebé una dècada sota el taló imperialista anglo-iugoslau i que va representar l’espurna del despertar patriòtic italià a la postguerra, va ser l’escollida per a realitzar el conveni del Think Tank EurHope i del Centre d’Estudis Polaris, titulat “Europa re-troba el seu centre”, aquest passat dissabte 11 de febrer.

L’elecció es va fer per a expressar la idea d’una nova Europa, que garanteixi les identitats i la sobirania en un òptica al mateix temps confederal i unitària i que expressi, consolidi i faci forta tota la nostra herència. Cap ciutat podia representar això com Trieste.
L’obertura del Congrés, va ser la intervenció de l’historiador Enric Ravello amb la conferència titulada “Catalunya i Mitteleuropa”. Ravello va fer un recorregut sobre les tres fases històriques que lliguen a Catalunya amb l’Europa central; explicant el paper de la conjunció natural entre Mitteleuropa i el Mediterrani que té Catalunya.

Després  va tindre lloc la conferència de l’escriptor hongarès Laszlo Sipas amb el títol “Una mirada magiar”. Recorreguda la història de la regió dels Carpats, Sipas ha insistit en la necessitat de recuperar Mitteleuropa, desarticulada des de fa un segle amb el Tractat de Versalles (1919), i va explicar que Budapest ha de realitzar una política d’equilibri entre les tres potències que orbiten entorn al seu espai vital: Rússia, Turquia i Alemanya. A les preguntes del públic Sipas, va coincidir el fet que Hongria, avui decidida a frenar la immigració massiva que arriba del Sud, podria tenir la mateixa funció decisiva que va tenir al enfrontar-se a la il·lusió comunista, quan fa seixanta anys es va aixecar per controlar la invasió de l’Est.

El psiquiatra i psicoterapeuta Adriano Segatori, va il·lustrar les diferències insalvables que sorgeixen entorn el concepte d’Imperi, que és identitari, sacre i dotat de forma, del concepte igualitarista i deformat de l’imperialisme.

L’arquitecte Ruggero Dóna Ronch ha il·lustrat “L’arquitectura en el Novecento”. Després d’una breu pausa per dinar, el professor Simone Paliaga en la seva ponència “Europa sense Translatio Imperii”, ha culpat la guerra civil europea (1914-1945), la pèrdua del seu paper històric i la subordinació psicològica que, sota el signe del capitalisme, l’ha portat a abdicar de qualsevol vocació “imperial”. Sense la recuperació d’aquesta centralitat no serà possible curar Europa.

El periodista austro-alemany Martin Peiper, va parlar de “Els pobles de Mitteleuropa”, afavorint la seva convergència harmònica i la capacitat d’aprofitar la crisi sistèmica per assumir el paper de subjectes polítics.

El professor Beppe Scalici es va referir a la història del Sacre Imperi Romà-Germànic i sobretot del “Sentit de l’espai mitteleuropeu avui”, un sentit que va més enllà de la funció en si per convertir-se en essència i ànima d’un despertar.

Per la seva banda, el professor Francesco De Matte, va parlar de “Paneuropa i Mitteleuropa” enfrontant les doctrines geopolítiques de John Mackinder i Karl Haushofer: la primera, marítima, apuntava a desmembrar la unitat europea; l’altra, terrestre, pretenia crear un espai de domini mundial que relacionés entre ells a Alemanya, Rússia i Japó. Una cosa similar a l’Europa Boreal de Jean Marie Le Pen que s’estendria de Lisboa a Tòquio.

Com a conclusió Gabriele Adinolfi, redactor en cap de les revistes Polaris i EurHope, va exposar la seva conferència que coincidia amb el títol del conveni “Europa retroba el seu Centre”. En aquesta intervenció, que es referia a la trama general de la trobada, es van aclarir detalls d’orientació per revolucionar radicalment Europa, en sentit confederal i imperial, al mateix temps es van analitzar els diversos centres de poder als que avui s’enfronta, i també de les diferències que hi ha entre les diverses línies populistes europees, proposant una línia coherent i positiva que sigui animada d’ambició, autonomia i voluntat de poder.