Demopolítica i eleccions al nord d´Irlanda.

«Sunday bloody Sunday», la famosa cançó del grup irlandès U2; fa referència a la violenta repressió d’una manifestació de catòlics pro-irlandesos als carrers de Derry (Londonderry per als britànics) el 1972: catorze morts causats pels trets de l’exèrcit britànic contra la població civil. Aquest famós «Bloody Sunday», assenyalava la tornada dels conflictes a l’illa des de la seva partició pel Tractat anglo-irlandès de 1921, per aquell llavors els 6 comtats de l’Ulster que després van formar Irlanda del Nord (1), amb un percentatge de població Ulster-Scot (2) protestant pro-britànica de més del 80% es va negar a separar-se del Regne Unit per a formar part de l’Estat Lliure d’Irlanda; Londres va imposar que romanguessin sota la seva sobirania, l’irlandès, fundador de l’IRA que va recolzar aquest pacte amb els britànics, Michel Collins, va morir a mans de l’IRA acusat de traïció.
Des de 1968 els catòlics, encara que minoritaris ja eren una comunitat important -25% – i aquesta incipient força demogràfica, a més de la independència assolida pel Sud, els va impulsar a iniciar una lluita que no només era pels seus drets civils, sinó també per la annexió dels 6 comtats de l’Ulster a la República d’Irlanda
Durant els anys del conflicte armat (que els irlandesos diuen «els problemes») a l’IRA se li proposava que es fes un referèndum a Irlanda del Nord perquè la població decidís; l’IRA -sabent que la població protestant d’origen escocès, seguia sent majoritària, encara que cada vegada menys i per tant perdria aquest referèndum, contestava que «no reconeixia» l’entitat política dels 6 comtats d’Irlanda del Nord i que per tant el referèndum no podia ser només a Irlanda del Nord sinó a tota l’illa, òbviament això els asseguraven, sabent que tota la República d’Irlanda votaria a favor: és a dir l’IRA defensava el referèndum que podia guanyar demogràficament i negava el que podia perdre; el mateix -però a la inversa- feien els britànics.
Cesseu el foc a Irlanda del Nord declarat per l’IRA el 1997 i posteriorment pels grups paramilitars protestants (UVF, UFF), es va signar perquè hi havia dos punts determinants perquè l’IRA ho acceptés:
-El Govern d’Irlanda del nord no podria ser de coalició entre els partits lleialistes o dos republicans irlandesos, sinó format pel partit lleialista més votat en coalició amb el pro-irlandès més votat. El contrari hagués significat un govern permanentment unionista a Belfast, amb la coalició entre les dues forces protestants: el més radical Democratic Ulster Party (DUP) i el Unionist Ulster Party (UUP). Curiós és que els dos partits més radicals de les dues comunitats, a la pro-irlandesa és el Sinn Féin davant del Social-Democratic Laborist Party (SDLP), han estat els que s’han vist forçats a formar junts els successius governs nord-irlandesos.
-Un Referèndum «sine die» només per a Irlanda del Nord, pel qual es decidirà el seu futur polític. El referèndum serà només per a Irlanda del Nord -la vella reivindicació unionista- però clar …. en ser «sine die» és una victòria política de l’IRA, doncs el seu braç polític «exigirà», només quan els irlandesos-catòlics siguin majoria a Irlanda del Nord, cosa que amb l’actual ritme demogràfic no trigarà molt a convertir-se en realitat.

La setmana passada, es van celebrar eleccions anticipades al Parlament nord-irlandès, els resultats són simplement un reflex de l’evolució demogràfica del territori, on els catòlics-irlandesos segueixen tenint índexs de natalitat molt per sobre dels protestants. Per poques dècimes el Sinn Féin no es va convertir en el primer partit aconseguint un 27.91% dels vots, superat per l’unionista DUP amb el 28.06%, el UUP es va quedar en un 12.86% i el SDLP amb el 11.95%; per blocs l’unionista-protestant aconsegueix el 40.92% dels vots i el catòlic-irlandès al 39.86%, és a dir a l’actual ritme demogràfic les pròximes eleccions assenyalar el triomf del Sinn Féin i del bloc pro-irlandès. Els protestants que eren més del 80% fa un segle, deixaran de ser la majoria a Irlanda del nord, per la seva pròpia decisió de suïcidar-se-demogràficament.
Aquest resultat electoral, més l’aposta del Sinn Féin que Irlanda del Nord no surti de la UE, tot i que ho faci el Regne Unit, Gerry Adams líder del Sinn Féin ha declarat: «treure a Irlanda del nord de la UE, és un acte hostil «fa presagiar una nova etapa de tensions al nord d’Irlanda, que molts veuen amb la factible esperança que acabin amb la unificació de l’illa en un sol estat irlandès.

1- Ulster i Irlanda del Nord no són sinònims. Ulster és una de les quatre províncies irlandeses: Ulster, Muster, Leinster i Connacht; cadascuna d’elles es subdivideix en comtats. Dels 9 comtats de l’Ulster, 6 estan sota sobirania britànica (Irlanda del Nord) i els altres 3 sota sobirania de la República d’Irlanda.
2- Ulster-Scots: els protestants, unionistes d’Irlanda del Nord són en la seva immensa majoria descendents d’escocesos arribats al Nord d’Irlanda al segle XVII dins del pla de la Corona britànica de colonitzar Irlanda.

Sunday bloody Sunday, la famosa canción del grupo irlandés U2; hace referencia a la violenta represión de una manifestación de católicos pro-irlandeses en las calles de Derry (Londonderry para los británicos) en 1972: catorce muertos causados por los disparos del ejército británico contra la población civil. Ese famoso “Bloody Sunday”, señalaba la vuelta de los conflictos a la isla desde su partición por el Tratado anglo-irlandés de 1921, por aquel entonces los 6 condados del Ulster que luego formaron Irlanda del Norte (1), con una porcentaje de población Ulster-Scot (2) protestante pro-británica de más del 80% se negó a separarse del Reino Unido para formar parte del Estado Libre de Irlanda; Londres impuso que permanecieran bajo su soberanía, el irlandés, fundador del IRA que apoyó este pacto con los británicos, Michel Collins, murió a manos del IRA acusado de traición.

Desde 1968 los católicos, aunque minoritarios ya eran una comunidad importante  -25%- y esta incipiente fuerza demográfica, además de la independencia lograda por el Sur, les impulsó a iniciar una lucha que no solo era por sus derecho civiles, sino también por la anexión de los 6 condados del Ulster a la República de Irlanda

Durante los años del conflicto armado (que los irlandeses llaman “los problemas”)  al IRA se le proponía que se hiciera un referéndum en Irlanda del Norte para que la población decidiese; el IRA –sabiendo que la población protestante de origen escocés, seguía siendo mayoritaria, aunque cada vez menos y por lo tanto perdería ese referéndum, contestaba que “no reconocía” la entidad política de los 6 condados de Irlanda del Note y que por lo tanto el referéndum no podía ser sólo en Irlanda del Norte sino en toda la Isla, obviamente eso les aseguraban, sabiendo que toda la República de Irlanda votaría a favor: es decir el IRA defendía el referéndum que podía ganar demográficamente y negaba el que podía perder; lo mismo –pero a la inversa- hacían los británico.

El alto el fuego en Irlanda del Norte declarado por el IRA en 1997 y posteriormente por los grupos paramilitares protestantes (UVF, UFF), se firmó porque había dos puntos determinantes para que el IRA lo aceptara:

-El gobierno de Irlanda del norte no podría ser de coalición entre los partidos lealistas o dos republicanos irlandeses, sino formado por el partido lealista más votado en coalición con el pro-irlandés más votado. Lo contrario hubiera significado un gobierno permanentemente unionista en Belfast, con la coalición entre las dos fuerzas protestantes: el más radical Democratic Ulster Party (DUP) y el Unionist Ulster Party (UUP). Curioso es que los dos partidos más radicales de ambas comunidades, en la pro-irlandesa es el Sinn Féin frente al Social-Democratic Laborist Party (SDLP), han sido los que se han visto forzados a formar juntos los sucesivos gobiernos norirlandeses.

-Un referéndum “sine die” sólo para Irlanda del Norte, por el que se decidirá su futuro político. El referéndum será sólo para Irlanda del Norte –la vieja reivindicación unionista- pero claro…. al ser “sine die” es una victoria política del IRA, pues su brazo político lo “exigirá”, sólo cuando los irlandeses-católicos sean mayoría en Irlanda del Norte, algo que con el actual ritmo demográfico no tardará mucho en convertirse en realidad.

La semana pasada, se celebraron elecciones anticipadas al Parlamento norirlandés, los resultados son simplemente un reflejo de la evolución demográfica del territorio, donde los católicos-irlandeses siguen teniendo índices de natalidad muy por encima de los protestantes. Por pocas décimas el Sinn Féin no se convirtió en el primer partido logrando un 27.91% de los votos, superado por el unionista DUP con el 28.06%, el UUP se quedó en un 12.86% y el SDLP con el 11.95%; por bloques el unionista-protestante logra el 40.92% de los votos y el católico-irlandés el  39.86%, es decir al actual ritmo demográfico las próximas elecciones señalarán el triunfo del Sinn Féin y del bloque pro-irlandés. Los protestantes que eran más del 80% hace un siglo, dejarán de ser la mayoría en Irlanda del norte, por su propia decisión de suicidarse demográficamente.

Este resultado electoral, más la apuesta del Sinn Féin de que Irlanda del Norte no salga de la UE, a pesar de que lo haga el Reino Unido, Gerry Adams líder del Sinn Féin ha declarado: “sacar a Irlanda del norte de la UE, es un acto hostil” hace presagiar una nueva etapa de tensiones en el norte de Irlanda, que muchos ven con la factible esperanza de que terminen con la unificación de la isla en un solo estado irlandés.

•   (1) Ulster e Irlanda del Norte no son sinónimos. Ulster es una de las cuatro provincias irlandesas: Ulster, Muster, Leinster y Connacht; cada una de ellas se subdivide en condados. De los 9 condados del Ulster, 6 forman están bajo soberanía británica (Irlanda del Norte) y los otros 3 bajo soberanía de la República de Irlanda
•   (2) Ulster-Scots: los protestantes, unionistas de Irlanda del Norte son en su inmensa mayoría descendientes de escoceses llegados al Norte de Irlanda en el siglo XVII dentro del plan de la Corona británica de colonizar la Irlanda.